Col·laboracions Sueca

Sopar... De coets amb el fill de la pólvora!
Sopar... De coets amb el fill de la pólvora!
12/07/2019
“No deixes que passe el dia sense haver crescut un poquet, sense haver sigut feliç, sense haver augmentat els teus somnis”. Walt Whitman, periodista assagista nord americà del S.XIX. “L’home que ha començat a viure sèriament per dins, comença a viure senzillament per fora.” Ernest Hemingway.

Una mica de bogeria de quant en quant fa que els humans no ens aboquem de cap a la monotonia “idiotitzant” del dia a dia actual.
Hi ha coses, fets i situacions que ens trauen de l’avorriment i aquesta n’és una, i creieu-me, riquíssima en sensacions de perill barrejat de riures, d’adrenalina tintada de pau i d’atreviment empeltat de prudència. Parle d’un sopar de coets d’eixides amb tro.
Sopars d’aquestos, els Amics del Coet de Sueca en fan dos a l’any abans de la Cordà que ofereixen per festes del poble, i el del passat dijous dia 27 de Juny on érem divuit, va ser molt especial. Especial per la presència, invitat a assistir a l’esdeveniment, del Mestre entre mestres pirotècnics, aquest gran valencià que és Vicente Caballer Ramírez, el Fill de la Pólvora, continuador de la saga més que centenària de magnífics coeters de Godella que il·luminen les nostres festes nocturnes de foc i color i que al mig dia ens regalen les oïdes d’un concert d’estrepitoses detonacions omplint-nos la pituïtària d’un vivificant flaire de pólvora tan festiu com el propi tro. Perquè... a qui no li fa la sensació d’estar en festes quan olora la pólvora disparada?
Vicent ve acompanyat d’un altre gran de la pirotècnia però aquest del sector literari, el So Andrés Castellano Martí com li agrada que li diguen, historiador, investigador i divulgador del significat del foc a les nostres terres, autor d’alguns volums de recerca sobre la temàtica de la pólvora com el de “Historias de la Traca”. Dos grans entre els grans que van a gaudir amb nosaltres d’un allipebre demanat expressament per a la ocasió. Jo personalment em sent honrat de compartir taula amb tan il·lustres personatges.
I parlant de taula, hauré de fer referència a tot el muntatge que es prepara per a un sopar d’aquestos a l’aire lliure i rodejats de natura, una mica rudimentari però molt efectiu. Pals clavats al terra a colp de maça, enginyós sistema per a un cable elèctric de dos bombetes endollat a la farola, taula de cavallets i taulons, cadires velles o caixons de taronja, vaixella, gots i coberts de plàstic, i tovallons i mantell de paper, això sí, el mantell... de qualitat, aquesta vegada color or vell com ho requereix l’ocasió.
Ah però damunt de la taula i dins els plats hi ha del millor a més de bon vi! Picaeta ben valenciana de tramussos, cacau, ametlles i papes, xoriç i fuet, olivetes xafaes, amanida de tomaca del Materal i gustosíssima salmorra de Manolo Tomàs, casera casera!
Mentre se va entrant en gana, ja corren per baix taula unes quantes dotzenes de coets, qüestió de foragitar mosquits i rantelles que de no fer cas, cauran socarrats sobre els plats complementant la nostra dieta de... proteïnes! Passem al plat fort, l’allipebre de Vicent Gallardo, que regalarà els paladars de tots i cadascú, ni massa salat ni massa poc, ni massa especiat ni massa poc i amb suficient caldo per a sucar-hi pa, mullant fins i tot els dits.
Observe els dos invitats de reüll, i m’agrada comprovar que la primera impressió que he tingut d’ells se verifica. Són gent de poble, gent autèntica, plana i pròxima, senzilla i directa. Valencianots de l’Horta Nord, de l’època del cavar a mà, del carro i haca, del típic esmorzar de navalla, pa i botifarra seca i formatge manxec o qualsevol cosa que se talle i se menge, catalana o porró de vi i botija penjada a la figuera o a la parra! Xe, dels nostres!
I els coets per dalt, per baix, pels costats sense treva. Ara ja hi ha moltes més espurnes, foc i tro que quan a la picaeta, amb curtetes parades que són les que se gasten per a obrir els paquets de coets. Dotzenes i dotzenes enceses a l’hora, que no ens impedeixen anar bevent, mullant, picant, rient, botant i esquivant la violència de les deflagracions o la cremant i imprevisible trajectòria dels petards.
Rodejats de foc i centelles, d’espurnes embogides, bombardejats de pedretes quant trona l’estopí, ratllats de negre pantalons i camises, amb algun que altre forat de l’encesa sobtada d’un coet malèvol, destrossada la camisa on hi aboquem vi per apagar el foc, als que ens agrada açò no solem immutar-nos, però tampoc ho fa Lynne, bonica nord-americana, avui ja tan valenciana com la Dama d’Elx, i que de tant en tant ens acompanya, atrevida, decidida i valenta. També ens fa companyia Salvador Giménez, Regidor del Consistori Suecà.
Tots sabem del perill que té aquesta afició i estem prou a l’aguait, vigilants de que cap dels embogits canuts ens colpege o s’infiltre dins la roba. Voro Sisternes ben cobert amb previsió, Ignacio Rocher, desafiant amb màniga curta. Sofrim un petit disgust en veure un dels nostres cremat en 2on grau. Tensió, preocupació, contrarietat, cosa que no li impedirà a Toni estar present a l’altra ocasió. Pot ocórrer i de fet passa, però el risc, en som conscients, està comprés en el tracte... oral i el contracte... tàcit.
El foc, el fum, el tro sembra les nostres ànimes de passió, passió potser irracional, que  contraresta la convicció racional de que estem preparats per a açò. Ens atrau el risc, ens fa una mica d’angoixa i ens crea recel però la intensitat de l’acció, l’adrenalina que se segrega i els riures que ens provoquen certes situacions esborren qualsevol sofriment i inquietud, i com diu de manera tan “sainetera” el nostre Eugenio - Qui no vulga pols, que no vaja a l’era!
Acompanyats tota l’estona pels dos insignes personatges referits tirant aquestos coets com el que més, anem menjant i bevent, xerrant, rient i gaudint de l’endimoniat ball d’espurnes que ens envaeix l’espai més pròxim, de l’intens calor que desprenen els coets al fregar-nos cames, braços i cos, tenint cura del tro per si cau a prop i soltant improperis quant ens metralla una part de l’estopí o les pedretes furioses que se disparen per l’explosió... quant no és el mateix coet que ens amartella les canelles.
Arribat el moment dels postres, meló d’ Alger, apetitós i refrescant i tortell d’aniversari que celebra un servidor, tres xocolates. Pensava jo que faríem alguna treva, un temps mort per a assaborir i paladejar una cosa i altra. Que va! Foc i flama per tots llocs de tal manera que em sembla saber com deu ser l’infern, al menys per l’olor a sofre que s’apodera dels quinze metres quadrats que ocupem. Lucífer estaria entre nosaltres... com a casa!
La festa va tocant la seua fi. La intensitat del foc va disminuint, les existències s’esgoten, nosaltres mateixos ja estem servits, complit el desig, i ja toca acomiadar els invitats. A l’inici d’aquesta reunió coetera, Toni Pérez i Toni Llopis havien fet entrega d’un volum de la Vila de Sueca, capital de l’arròs, a Vicent Caballer, i l’home en justa correspondència regala al President dels Amics del Coet, un llibre que relata la seua vida d’èxits i contrarietats, de felicitat, d’invents, de viatges pel món allunyat de la família, dels cinc premis Júpiter en concursos internacionals que equivalen a cinc Nobel de la pirotècnia, i tantíssimes coses més...
Jo pensava, escoltant parlar al Mestre Coeter, el Fill de la Pólvora, pensava dic que no sé com li ha donat temps a aquest personatge viure set vides en una!
Orgullós del seu ofici i entregat a la causa de la pirotècnia fins l’última cèl·lula del seu cos, eminentment actiu avui encara malgrat el seus 75 anys de vida, dels quals 65 inoculat de pólvora per vena, ha sigut un boig de la feina, el que va revolucionar la mascletà i innovà any rere any els castells de foc d’artifici, inventant formes i colors. El Faraó del foc!
Ja hem quedat saturats per ara de foc i trons, de les centelles que ballen al vent a una velocitat esbalaïdora, que van, que venen, que fugen i tornen, que paren i mouen, del fum que ens trasllada a l’avern del Dimoni, dels trons finals que rebenten salvatges i feroços i que malgrat la nostra veterania, sempre ens sorprenen.
Vida pura o pura vida! La que dóna el foc als valencians des de temps immemorials, efímera vida però intensa i corprenedora. Això és el que ens ompli, curts moments de plaer però viscerals i profunds, potser i tot bastant primitius, la mateixa imatge del foc que abrasa la Falla, del foc que dóna vida a la Mascletà, o del que mou els nostres coets!                 
Joanot Presència.